Un partit de la Eredivisie

El passat dissabte 2 de febrer vaig veure en directe un partit de la Eredivisie, aquella lliga on no existeixen els 0-0 ni els 1-0, les defenses són innexistents i és més probable veure un resultat de set de tenis que un 1-1. Per qualsevol aficionat al futbol aquesta és una de les lligues més entretingudes i divertides.

El partit en qüestió va ser NAC Breda - PEC Zwolle. Cap dels dos equips són punters actualment, tot i què el NAC Breda va quedar tercer el 2007-08. Breda és una ciutat propera a Delft (45 minuts en tren), i l'estadi més pròxim on podia veure un partit aquell cap de setmana. 

També és una ciutat molt maca que mereix una visita al seu casc antic i que, una setmana abans de carnaval, tenia alguns edificis decorats per a l'ocasió. A més, passejant per parcs i carrers s'hi podien veure músics i guies turístics disfressats. Tot amb un predomini del vermell i el taronja, els colors de la ciutat. Breda és una ciutat encantadora.

Visita guiada per Breda.

Grup de Músics passejant per Grote Markt.

 
En aquest país, el preu de les entrades és molt baix. Tant al cap del NAC Breda com del Willem II, el preu dels gols estava al voltant dels 15€ i del lateral (no tribuna principal) entre 20 i 25€. Amb aquests preus, i tenint en compte que el cine val uns 10€, anar al camp és una opció atractiva. Això resulta en un ambient força animat i familiar als estadis, que estan força plens. 

Però jo no puc comprar entrades per a qualsevol partit. Vaig averiguar que als Països Baixos van tenir molts problemes amb aficionats violents als estadis (cosa que em va sorprendre molt) i després d'un partit Feijenoord-Nancy el 2007 es van posar seriosos. 

Per poder comprar entrades per als partits més calents (derbis i visites d'equips potents) i per anar com a visitant, un ha de demanar una clubcard. És gratuïta i té una duració de 5 anys. La Federació i la Policia verifiquen les teves dades i el teu expedient, de manera que si tens antecedents violents te la deneguen i no pots comprar les entrades. De la mateixa manera, si no et comportes, et poden atrapar més fàcilment. La part negativa és que només pots tenir una clubcard d'un sol equip, ja que posseïr-ne una et veta per a una altra, de manera que "has de jurar fidelitat a un sol equip" durant 5 anys. A més, si t'agafen sense cap document d'identificació et poden vetar de per vida a accedir a un estadi. 

  

En tot cas, jo no vaig tenir cap problema per comprar les entrades per aquest partit i només vaig haver de registrar-me a la web. Em van enviar les entrades per correu amb una carta que em desitjava un bon partit. Frase que també estava impresa a les entrades. Em va fer gràcia.

Vam arribar al NAC Stadion caminant entre aficionats locals i avançats per bicis, com no podia ser d'altre manera, que també es lligaven si feia falta als arbres davant de l'estadi.

Vista des dels nostres seients

Al principi del partit van tirar tires grogues al camp (els colors de l'equip són el groc i el negre), cosa que em vaig perdre per la lentitud i mala organització de la botiga del NAC. Com a mínim tinc una bufanda de record. Tot i el fred que feia, el públic animava força, especialment un dels gols que va veure tot el partit de peu.

Tot i estar a la part baixa de la classificació, els dos equips venien en forma després de fer bons partits de lliga. A més, el PEC Zwolle s'ha classificat per les semifinals de la copa. 

El partit va començar equilibrat, però mica en mica el Zwolle va imposar el seu domini mostrant-se com un equip més sòlid del que deia la classificació (tot i que va guanyar al PSV) i força prudent. Però llavors va passar la cosa més típica de la Eredivisie, un error infantil de pati d'escola a l'àrea del Zwolle. En una cessió al porter, aquest va fer un bon retall al davanter, però es va distreure i el davanter li va prendre després la pilota. Un defensa va evitar el gol amb les mans. Penal, expulsió, gol i partit nou al minut 40. L'equip visitant no va poder respondre i tot just començar la segona part, en el segon 35, va venir el segon gol local. El partit s'havia acabat pel PEC Zwolle i el NAC Breda va ser amo i senyor del partit. El partit va acabar 3-0.

  

Jugada i celebració del tercer gol.

Com a nota graciosa, cada cop que el NAC marcava, una persona passejava davant de les dues tribunes laterals amb una bandera indicant el marcador.

Després del partit, embus de bicis intentant sortir de la zona de l'estadi. Com que pràcticament tot el carril bici estava ple de gent, aquestes anaven pel carril bus. Us haurieu d'imaginar un partit del Camp Nou canviant les motos per bicis i a menor escala (una cinquena part). És curiós. 

Ara ja puc dir que he vist un partit de la Eredivisie a un estadi i ratllar-ho de la llista de coses a fer durant la meva estada.

PD: Qui vulgui llegir una crònica més detallada i professional del partit, pot visitar el blog del meu germà: http://ojeadorinternacional.blogspot.nl/2013/02/una-jornada-en-breda.html.

De República a Monarquia

Dilluns, la Reina Beatrix I dels Països Baixos va annunciar la seva abdicació a favor del seu fill, Willem-Alexander, tal com vaig comentar en l'entrada anterior.

Probablement, els Països Baixos és l'únic país del món que ha passat de ser una República a una Monarquia (no compto amb dictadures familiars), cosa molt curiosa, ja que normalment és al revés (França, Itàlia, Portugal, Alemanya, Austria, Hongria, Rússia, Turquia) i bé la república ha sigut un parèntesis (Espanya, Regne Unit).

Però anem al principi de la història.

A finals del segle XVIII, la República de les Set Províncies Unides dels Països Baixos va patir un llarg període de decadència. La República havia estat governada pels ciutadans rics de les ciutats i liderada pels membres de la Família Orange-Nassau. El seu cap, el Príncep d'Orange, Compte de Nassau i Baró de Breda (els seus títols més importants), era sovint el comandant en cap de l'Exercit i el Stadhouder (lloctinent o governador) de les províncies de Holanda i Zelanda. A vegades, les altres províncies també nomenaven governador a ell mateix o algun familiar. Tot i que no sempre es portaven bé amb els Estats (parlament) de cada província (va haver dos llargs períodes que es van negar a nomenar el càrrec), sí que és cert que quan les coses anaven baldades, i, especialment en guerres, sempre recorrien a ells. La majoria van ser bons generals i no deixa der ser que de la família venen el pare de la pàtria (Willem I) i un parell de bons generals (Maurits I i Frederik Hendrik I, fills del primer) que van crear un poderós exèrcit del no res i va poder fixar les fronteres contra els terços de Felip II, III, i IV, considerats els millors exèrcits del món llavors. Així doncs, la família ja tenia una mística d'herois i de casa reial.

El 1747, després d'un llarg període sense stadhouder (45 anys), França va envair Flandes i amenaçava la República. Per aquest motiu, el Príncep d'Orange Willem IV, Stadhouder de Frísia i Groningen, va ser nomenat stadhouder de totes les províncies Era el primer cop que una persona acumulava tot aquest poder i els Estats Generals van reconvertir el càrrec en Cap d'Estat Hereditari de la República. A la seva mort, la seva dona va actuar (sembla que bastant malament) com a regent de Willem V. Aquest últim va haver de patir diverses revoltes contra ell (i la seva mare), que van acabar amb la creació de la República de Batavia el 1795 per part dels patriotes i el seu exili (després de perdre la guerra contra la revolucionària França). 

Aquest nou estat es va inspirar en la Revolució Francesa i va ser un estat satèl·lit de França amb cops d'estat inspirats des de París. Més tard, al 1806 Napoleó directament va envair el país i va proclamar el seu germà Louis Rei d'Holanda, amb Capital a Amsterdam (fins llavors La Haia) i va expropiar el seu ajuntament per convertir-lo en palau reial. El 1810, Napoleó va incorporar el país a l'Imperi Francés, ja que volia tropes per anar a Rússia i el seu germà defensava els interessos del seu regne (s'ho va prendre en serio). 

Nota graciosa: Louis I es va proclamar conill (konijn) i no rei (koning) d'Holanda des del seu nou palau. S'ha de dir que va adoptar un nom holandès Lodewijk i que va aprendre l'idioma i va renunciar a la ciutadania francesa, cosa que el va fer guanyar respecte.

Per altra banda, Willem V va crear un govern a l'exili a Londres, liderat desde 1806 per Willem VI. Aquest últim, va viure un temps a Prússia i va pactar amb el Zar Alexandre I de Rússia el seu retorn als Països Baixos, però com a rei. Paradoxalment, els patriotes que van fer fora el seu pare i que van frustrar un intent d'invasió, un cop els francesos van retirarse després d'arruinar el país (1813), el van cridar perquè tornés, ja que entenien que ell acabaria liderant el nou règim i millor que el posessin ells, que algú altre. Després d'una aliança matrimonial amb el Regne Unit, el seu retorn estava garantit en el Congrés de Vienna. Allà s'havia plantejat que Bèlgica naixés com a país independent, però Willem VI, que havia rebut d'una branca familiar el títol de Gran Duc de Luxemburg va jugar fort per quedar-se amb Bèlgica. El retorn de Napoleó, derrotat a Waterloo, va convencer a les potències europees de la idoneitat de crear un estat fort al nord de França i van cedir. Hores després d'aprovar-se la constitució amb molts poders pel rei, Willem IV va ser investit pels Estats Generals a la Capital Amsterdam com a Willem I, rei del Regne (Unit) dels Països Baixos. Luxemburg estava unit al regne com a unió personal, no política. 

Willem I dels Països Baixos

Durant el seu regnat va afavorir el comerç al Nord i la indústria al Sud, i va obtenir grans beneficis de l'imperi colonial. Va ser conegut com el rei comerciant. De totes maneres, mai va ser acceptat al Sud, ja que era un país catòlic, en contraposició al nord reformista, i controlat per una èlit francòfona, que mai va veure bé als holandesos. Sumat a que pocs belgues van beneficiar-se de les colònies i que estaven infrarepresentats als Estats Generals (mateixa representació i més població), poc faltava perquè els belgues es revoltessin. El 1830 una revolta a Brussel·les (seu d'institucions governamentals), es va estendre per diverses ciutats i es va proclamar l'Estat de Bèlgica. Després de rebutjar una proposta del seu fill i hereu Willem, que vivia a Brussel·les i havia actuat de pacificador i mediador, va enviar-lo al front de l'exèrcit a esclafar la revolta. Després de 8 anys de guerra (molt mal gestionada pel rei) i d'amenaça d'intervenció francesa, va reconèixer la independència de Bèlgica (va guanyar Limburg Est i va perdre la meitat de Luxemburg). Posterior una nova constitució es va haver de redactar. Com que el rei no estava còmode amb la situació i es volia casar amb una belga catòlica (moment molt oportú), va abdicar al 1840 a favor del seu fill, Willem II.

Willem II era un militar. Va ser format a l'exercit de Prússia i va servir-hi un temps (el seu avui era el Rei de Prússia). Després va lluitar contra Napoleó a les ordres d'Arthur Wellesley, primer Duc de Wellington (i posteriorment primer ministre britànic), arribant fins al rang de General Major de l'Exercit Britànic. Va deixar l'exercit quan el seu pare va tornar al país, tot i que també va lluitar a Waterloo commandant forces aliades. Es va casar amb la germana petita del Zar Alexandre I (qui havia ajudat al seu pare). 

Willem II

El 1840 va ascendre al tron. Era molt conservador com el seu pare, però molt més dialogant. El 1848 temerós d'una revolució com la que va fer fora el rei de França, va promoure una nova constitució on cedia molts dels seus poders. La Primera Càmera passava a ser escollida indirectament per les províncies, en canvi que per ell, i la Segona Càmera, per sufragi censatari, en canvi que per les províncies. Amb alguns canvis, és la constitució vigent actualment. Va morir sobtadament a Tilburg el 1849, curiosament, la seu del cuarter general de les seves tropes durant la Revolució Belga. El club de la ciutat porta el seu nom.

El següent rei és Willem III, que va ser molt capritxós i de tracte difícil. Només la seva segona dona, la princesa Emma (molt més jove) va calmar-lo. Es van casar el 1879 i van tenir una filla Wilhelmina, que poc més tard es va convertir en hereva a causa de la mort de tots els fills del primer matrimoni. El rei va morir el 1890 i la Reina Emma es va convertir en Regent fins la majoria d'edat de la reina, el 1898. Com que el Gran Ducat de Luxemburg no podia ser heredat per una dona, va passar a una altra branca familiar.

Willem III

Durant els 3 regnats es van construir moltes de les infrastructures de transport del país, entre elles, els principals canals i la xarxa ferroviària.

La Reina Emma va ser molt estimada i la seva residència és actualment el Museu Escher. És la única reina que ha tingut el títol de Reina Mare, ja que quan un rei o reina abdica se li assigna el títol de Príncep o Princesa.

Reina Emma com a Reina Mare

La reina Wilhelmina I va ser una dona de molt caràcter, no deixa der ser que va afrontar la I Guerra Mundial, la crisi dels anys 30, la pèrdua de l'imperi colonial i la II Guerra Mundial. També va ser una gran dona de negocis amb molt èxit amb les seves inversions, fet que explica la gran fortuna de la familia reial.

Wilhelmina i la seva única filla, Juliana

Durant la I Guerra Mundial el país va romandre neutral, però alhora va ser el primer en mobilitzar l'exèrcit. Malgrat no poder ser commandant en cap per ser una dona, la reina va visitar molts cops les tropes per sorpresa per veure en quines condicions haurien de respondre a una invasió. Es veu que estimava molt els seus soldats i sempre va voler un exèrcit petit, però ben equipat i entrenat. Malgrat ser neutral i no ser mai envaït (ja anava bé als dos bàndols que fos neutral), els britànics es van passar pel forro la neutralitat amb el seu bloqueig naval a Alemanya. Ella els va respondre donant-li assil al Kaiser alemany, quan va abdicar el 1918 i llegint els drets d'assil davant dels ambaixadors aliats. 

Estàtua de la reina Wilhelmina a cavall a Amsterdam. Mai havia vist una estàtua eqüestre d'una reina.

Durant el seu regnat, especialment abans i després de la I Guerra Mundial, es van construir la gran majoria de les obres públiques del país el pla Zuiderzee, consistent en tancar el mar interior del país. L'Afsluitsdijk i la nova província de Flevoland (guanyada al mar) són la part més visible. 

Durant la crisi econòmica va guanyar molt poder, especialment amb la inestabilitat parlamentària. Amb la invasió alemanya es va refugiar a Londres on va liderar el govern a l'exili. Per raons de seguretat, la seva filla Juliana i les seves netes van traslladar-se a Ottawa. El seu gendre es va quedar a Londres actuant com a Comandant General de l'Exèrcit i va participar en batalles i bombardejos com a pilot de la RAF (fet que el va fer molt popular). De totes maneres, ella va pujar a un vaixell de l'armada britànica per anar a Zelanda a liderar la resistència. El vaixell va portar a la familia reial, el govern i les reserves d'or a Londres. Des d'allà, utilitzant la BBC va emetre missatges de suport a la resistència a través de Radio Orange, tal com va fer el General De Gaulle. En acabar la guerra, va visitar totes les zones devastades per la guerra. Va ser molt popular i va abdicar per motius de salut el 1948 a la seva única filla Juliana I. Wilhelmina va perdre les preciades colònies d'Indonèsia, primer amb la invasió japonesa i posteriorment amb la declaració d'Independència. Això va ser un gran desastre econòmic pel país.

Reina Wilhelmina

Juliana sempre va mostrar molt afecte pels canadencs en agraïment per la seva hospitalitat durant l'exili (una filla va neixer allà, en unes sales d'un hospital que es van considerar extraterritorials) i pels soldats canadencs que van alliberar els Països Baixos. Va donar 100.000 bulbs de tulipans a Ottawa al 1945, 20.500 l'any següent i un regal annual durant tota la seva vida (fins 2004). Amb motiu del regal, cada any es celebra a Ottawa el Festival Canadenc de Tulipans. Després de la guerra i durant el seu posterior regnat va mostrar molta calidesa amb la gent, fet que la va fer molt estimada durant la seva vida. D'alguna manera la consideren una espècie de gran mare.  

Poc després d'iniciar el seu regnat, el 1949 va haver de reconèixer la independència de Indonèsia. Surinam es va independitzar el 1975. La reina va començar a vestir com una persona normal i anar en bici per fer exercici de tan en tant, i a aparèixer a escoles i institucions socials sense avisar. Deia el que pensava, posant a vegades en evidència al govern. Per contra, la seva cort encara semblava del segle XIX amb tota la pompa, personal, vestits i anava amb carrossa als pobles. Tot això s'ho va carregar la seva filla Beatrix I. 

Reina Juliana i el seu marit

La nit del 31 de gener de 1953 es va produir el Gran Tempesta i la Gran Inundació. 30 dics i dunes es van trencar i es va inundar gran part de Zelanda i part de Noord Brabant i Zuid Holland. 1836 persones van morir i unes 10.000 persones van perdre casa seva i 70.000 van ser evaquades. El 9% de les terres agrícoles del país es van inundar, 30.000 animals de bestiar es van ofegar i 47.600 edificis es van veure afectats. La reina i les filles van estar ajudant en el mateix fang donant menjar i roba amb botes i abric. Aquest és un dels motius pels quals l'estimaven molt. Com a conseqüència, ben ràpid es va aprovar el Pla Delta, per evitar tornar a tenir un episodi d'aquests, valorats amb 450 milions d'euros. Diuen que l'Afsluitsdijk va amortitzar els seus costos aquella nit amb el dany evitat.

La seva popularitat era tan alta que va poder resistir els escàndols de la conversió de la seva filla Irene al catolicisme per casar-se amb Carlos Hugo de Borbón-Parma, el candidat carlista al tron d'Espanya (els Països Baixos es van independitzar de la intolerant l'Espanya catòlica), el casament de la filla i hereva Beatrix amb un diplomàtic alemany que havia militat a les juventuts hitlerianes (els alemanys són odiats des de la II Guerra Mundial), escàndols de corrupció lligats al seu marit de dimensions molt importants. També va ajudar que la seva filla va tenir (per fi) un fill, fet que no pasava des del primer matrimoni de Willem III. El 30 d'abril de 1980, el dia que va fer 71 anys, va abdicar a favor de la seva filla Beatrix I.

Com a curiositat, Juliana era molt aficionada als fenòmens paranormals i coses per l'estil, i té un asteriode a nom seu: l'asterioide 816 Juliana. 

De la següent reina ja en vaig parlar en l'entrada anterior.